Segundo trabajo de Pandemónium que junto al poeta Antoni Cabanes presentan este artefacto sonoro. La Noche y el Sueño se compone de cinco poemas musicados de su tercer libro titulado Nocturno (2021). El CD concluye con un sexto tema de Rosalinda (hard drone remix) del fantástico proyecto noise/industrial/techno PanDemian.
+++
L'ombra d'un poeta, Antoni Cabanes. Per Lluís Roda.

«—Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No és ací: ha ressuscitat» (Lc 24,5-6). Efectivament, Antoni Cabanes i Molina (Bocairent, 1971) ha ressuscitat i ja no es troba ací. Aleshores, per què escoltar-lo? És possible que per error. Per error nostre, no seu. Cabanes, salvant-se, s'ha salvat ell. Estrictament, ell. Nosaltres, oïdors, romanem al clot. Però ofereix esperança: possibilitat de redempció. No hi obliga. De fet, mostra l'infern. I com és, de perillós, flirtejar-ne. Enamorar-se'n. Pocs són els que hi sobreviuen. És rar.

Per això, llegir Antoni Cabanes és un esdeveniment èpic, la seua epopeia tal vegada mereixerà ser recordada. Per ara, ens la conta. Amb veu pròpia. Més encara: amb la pròpia veu. És un gran rapsode. El conec des de 1985, quan ell tenia catorze anys. Per això, puc afirmar també que és un gran cantamañanas, un somiatruites, algú de qui és millor no refiar-se'n. Expert a vendre crecepelos al Far West, habitant de saloons i de cantines. Antoni sembla haver acceptat el duel amb si mateix, el tret per l'esquena. Xèrif disfressat de bandit. O viceversa.

Cabanes volia ser poeta de saloon. Poeta de poble. Tan de poble que, al darrer poemari ha abandonat la llengua pròpia, incapaç d'estimar-se més. El seu món de ajoarrieros no existeix. Però és jove. N'acaba de fer cinquanta-un. I ve de ressuscitar-se. El seu món de nardos, azucenas, i jazmines, de lacios i cierzos el té captivat: segrestat, seduït. Exhibir-lo, li era indispensable. També Estellés escrigué Primera soledad.

Amic dels poetes Sergi Torró i Josep Antoni Alfonso, amb qui coincidí a l'institut de l'Estació d'Ontinyent, Antoni Cabanes materialitzà les seues vel·leïtats poètiques el 2017 en un primer volum on reuní dos poemaris: Molokai i Poemes amfibis, prologats, respectivament, per Jesús Barranco i per
José Domínguez. La severitat de poemes com «La boja», «Dement» o «Jo, emperador» no auguraven, ans mostraven el valor d'un poeta fet. I això en el doble sentit de «valor» i de «fet»: poeta valent que s'ho val, creat literalment del no-res. Al costat d'uns previsibles errors de neòfit. Indulgent a confondre l'essència: la gimnasia amb al magnèsia. Aquesta actitud, que encertava amb precisió demolidora objectes devastats, continuava apareixent a Poemes amfibis. A composicions com «Els ocells» o «Asseguda», descobrim el sentiment amorós com un recurs salvífic: l'instint de la dignitat, traïda però mirada de reüll com a motor d'esperança. I se'n fa conscient, si fa no fa. Com bé Jesús Barranco ens recorda al pròleg: «Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate». Es tracta d'una realitat abjecta, sòrdida; expressada de forma naïf, perquè encara no és encarada amb la maduresa que cal: «Intente disfressarme de poeta». Compte!, ni morir-se ni enamorar-se són actes poètics per se. El poeta intueix de debò que la veritat no sols és possible sinó probable: «la gran condemna de ser / JO». Aquests versos finals de Molokai esdevenen un punt de partida real d'una continuïtat, que sols la podrà ser ja sense autoengany. Des de l'amor: «Jo tampoc sabia voler-te, / o no en volia saber».

El 2019, dos anys més tard, Cabanes publica Absències, prologat de nou per Jesús Barranco: «la memòria ferida, derrotada, d'un idealista». Barranco observa bé que «l'estimada esdevé un record descarnat motiu d'una enyorança tortuosa, però no un objectiu. Si hi ha un objectiu, és el cant: el poema». I en destaca «la veu personalíssima [...] d'una gran profunditat humana». Efectivament, la noblesa pròpia del sentiment amorós assenyala, al poeta, l'únic camí que li queda. Que no és el del retorn, sinó el de la veritat: el de la sinceritat. Sense la qual, no hi ha poeta que valga. Però amb la qual tampoc no és suficient. Tanmateix, imprescindible.

El seu aparell retòric s'hi subjugarà. I, per això mateix, els defectes de petulància reeixiran i aconseguiran comunicar amb nítidesa la intensitat emocional del poeta. Cabanes, sense impostura, fa ús d'expressions encarcarades, que ell és capaç de recategoritzar. El poeta comparteix el que li queda, com un comiat conscient de qui fou, de qui haguera volgut ser: del que ha malbaratat. S'adona. I no ho transforma en vida viscuda sinó en vida perduda. I ho fa a consciència. Cal valor, per a això. Sense adonar-se'n massa, el poeta està obrint-se camí. I se'ns mostra com un poeta autèntic. Que no aspira a ser-ho, sinó que ho és: gairebé sense pretendre-ho. A poc a poc, es va desempallegant de l'ambició cursi de poeta mediocre. Serà l'honestedat, la que li permetrà albergar alguna esperança respecte d'un futur inexistent. I ho demostren poemes com «El teu alé», «Teatre», «Caure», «Fan esglaiar» o «T'estime», entre altres. Recordant-nos, a estones, la sentida exageració ausiasmarquiana: «Jo son aquell pus extrem amador». Que sols els poetes i els lectors comprenem

El 17 de juliol de 2015, Cabanes toca fons i en deixa rastre en un poema que anomena «Jesús», un dels quatre únics posts que escriu en un blog a la web al llarg d'una quinzena on pidola atenció, rellevància: ser algú, gratis, perquè sí. Com infant capriciós, necessitat, sense oferir res a canvi.
Insolentment exigent. Tot ho mereix qui res no dona.

Ara sí. Aquests cinc poemes ni tan sols són els millors del seu darrer poemari, Nocturno (2021). Són el que són, una mostra del seu vigor. Preferisc «Bajo el manzano», «Vetusta esponja» o «Momento». O «El pararrayos», «La piel del poeta», «Naturaleza muerta», «Suspiro», «Tu ausencia», «Caerse» o «El
abrazo». No us defraudarà. No haureu perdut el temps, si el cerqueu: si l'escolteu. Té una oportunitat. No tots els poetes la tenen. Ni tots els que la tenen són poetes. Que no se flipe. Perquè és sols una possibilitat, però real: objectiva. Feta a base de franquesa i d'assonàncies insistents. De ferides guarides. El canvi de llengua literària, en relació als tres poemaris anteriors, li ha permés una treva que el seu impuls creatiu necessitava, la superació de la qual podrà aconseguir amb l'esforç pertinent que tot poeta que s'ho val dedica a la vida. Ell ho sap. La decisió no serà irrellevant. Si s'equivoca. En cap cas, ningú no li donarà les gràcies, ni falta que fan. Venim a oferir. No a esperar.

Cabanes té música. I ens recorda Lorca. I també Miguel Hernández. I Rubén Darío. «Yo no soy de ningún lado [...] y mil veces me he marchado». Però els valencians vivim en un exili, que sols pot ser exili de nosaltres mateixos. Ni som els primers, ni els darrers, ni els únics. Però l'accés a la cultura
universal ens ve condicionat per la pròpia. Amb tot el que això implica. No de límit, sinó de repte. De sentit. De justícia. De veritat no subsidiària. Cabanes trasllada al castellà, amb comprensible eficàcia exòtica, la contundència d'un cert desvergonyiment estellesià, del qual el seu món, a cavall del mar i del pla, es beneficia. Ens prenem molt seriosament la broma.

En fi, que se salve qui puga. Perquè ningú no ho farà —ni ho pot fer— pels altres. Ni podem evitar que qui vulga pols, vaja a l'era. Per a bé o per a mal, convindrà estar atent a l'evolució de Cabanes. Per si podem evitar falsos déus. De moment, ací teniu la pell necrosada de la serp. Sort!

PS No cal dir que tot selfie amb abisme al fons importa un rave. El gore té víctimes entusiastes. L'autoexorcisme és l'única autopista. De peatge. Tal faràs, tal trobaràs. Pietà.